Renovació

Ha passat gairebé un any sense escriure al blog. L'abandonament es deu a molts factors... bàsicament al d'anar molt enfeinada amb acabar la carrera i en la feina.
Però ara les coses han canviat. Ja sóc llicenciada en Periodisme i vaig fent reportatges pel diari AVUI. Ara tinc molt més temps. Així que comença una nova etapa al Blog i també a la meva vida. El buit que va suposar acabar la Llicenciatura i trobar-se sense estudiar després d'haver passat tota una vida encarrilada per l'escola, el batxillerat i la universitat, ara comença a omplir-se. Poc a poc.
La renovació s'havia de fer a molts nivells. I tot just comença.

Dispersió

Excés d'informació
Interminable llista d'assumptes pendents
Falta de concreció
Idees
Full en blanc

Hablar español es de pobres?

19.30 hores. Semon.

Només entrar a la botiga de la família del polèmic però gran escriptor Salvador Sostres, t'envaeix l'olor de foie, de pernil ibèric i de tots aquells productes exquisits preparats exclusivament per a paladars farcits de diners.

Mentre observes la situació, no pots evitar escoltar aquells clients que t'envolten. I sorprenentment te'n adones que el 90% parla castellà. Tot seguit veus els cartells amb els preus dels productes i, sorpresa!, també estan escrits en la llengua de Magdalena Álvarez.

I jo em pregunto, en què i en qui pensava l'estimat amic Sostres quan deia:

"A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d'horteres, d'analfabets i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. A Catalunya, parlar l'espanyol és un símptoma de classe baixa."

Qui decideix que els cartells i tot allò que llegeixes a Semon sigui en castellà? Els empleats, la minyona?

La realitat

Una imatge val més que mil paraules. L'Àfrica es mor de fam i de SIDA. En el Dia Mundial contra la SIDA, la crua realitat segueix perseguint-nos en les nostres consciències ara que s'acosta Nadal i tots preparem grans sopars i comprem regals per a la nostra família i amics.

Tot segueix igual

Reconec que me'n havia oblidat del meu blog. És el que té el dia a dia d'una estudiant que a més fa pràctiques i col·labora en un diari. No hi ha temps i les petites coses s'obliden. Gràcies a la Carlota, he recordat que tinc un deure amb mi mateixa, i amb el Jaume, el lector més fidel del meu blog!
La veritat és que gairebé quatre mesos després del meu últim escrit, les coses no han canviat gaire. En el panorama mediàtic, és clar.
Seguim sense estatut, seguim en contínua campanya electoral per alimentar els partits polítics i els mitjans que viuen d'ells. Seguim rebent dia si dia no notícies sobre violència domèstica, violència al carrer i violència televisiva.
Potser no és tan greu que no escrigui durant tant temps.

Cadaqués

Després de dos mesos sense escriure, torno de les meves llargues vacances amb la intenció de seguir endavant amb el meu blog. L'orígen de la web era la universitat i concretament l'assignatura de Periodisme d'opinió de Francesc-Marc Àlvaro. Un cop aprovada i passada, la intenció ara és ferme el bloc del tot meu. S'intentarà.

I què millor per reprendre la marxa que parlar d'un poble únic, inigualable, incomparable. No hi ha adjectius. No és agosarat dir que un no pot morir sense haver disfrutat alguna vegada de passejar pels carrers d'aquest encantador poble empordanès. El Cadaqués de Dalí destaca pels seus carrerons blancs i mediterranis i per les seves platges de roques i d'aigues cristal·lines.

Algú podrà pensar que aquest post no té cap interès perquè és una simple oda a un poble, però la verdadera intenció és dir alt i clar que existeix un petit paradís i només a dues hores de barcelona. Però és millor que no hi aneu tots de cop i si hi aneu, tingueu en compte que haureu de fer mitja hora de corbes. És el que té Cadaqués, com totes les bones coses, un ha de mullar-se per aconseguir-les.

La Catalunya de Putin

Resulta curiós que un mandatari internacional ens nombri en els seus discursos. Quan un marxa fora i li pregunten d'on és, la resposta més habitual és contestar: "de Barcelona". I el qui té la valentia i la innocència de contestar: "de Catalunya", rep mirades d'incredulitat i indiferència. On és Catalunya?

Segurament, a Moscou o Sant Petersburg tampoc saben què carai és això de Catalunya. Però el seu president, Vladimir Putin, sembla que sí que ho sap. Un coneixement que li serveix per afirmar que si Kosovo s'indepentitza, s'obrirà el camí perquè d'altres nacions d'Europa també demanin l'independència, entre elles, Catalunya. D'on li ve aquest coneixement català a Putin? Li devia explicar l'expresident espanyol, José María Aznar, en les reunions bilaterals Rússia-Espanya. O és Rodríguez Zapatero el que actualment ens fa publicitat en terres russes? O és Miquel Calçada, àlies Mikimoto, qui en un dels seus Afers exteriors, va fer una visita pedagògica al president rus amb cara de pocs amics?

Tot sigui perquè el nom de Catalunya sigui present als mitjans internacionals.